Trobades més restes de la BCN arrasada el 1714 a prop del Born

  • La troballa, situada en quatre pous de la xarxa subterrània d’escombraries, serà tapada

  • La urbanització dels carrers de la Fusina i de la Ribera treu a la llum diverses vivendes

EL PERIÓDICO / Barcelona

La Ribera era el barri més actiu comercialment de la puixant Barcelona de principis del segle XVIII. Tenia 6.380 habitants i 1.200 cases, la sisena part d’una ciutat amb 38.500 veïns. Tot va desaparèixer entre el 1716 i el 1718 en la cruel repressió del borbó Felip V després de la derrota el 1714 dels combatents catalans en la guerra de successió. Les tropes van obligar els mateixos veïns a enderrocar les seves cases i tallers per donar pas a la Ciutadella, la fortalesa dels ocupants.

Troballes arqueològiques i obres de pavimentació del mercat del Born.
Troballes arqueològiques i obres de pavimentació del mercat del Born

Dins del restaurat mercat del Born, que al setembre obre com a centre històric i cultural, es conserva un increïble paisatge d’estructures i paviments de 50 d’aquestes cases. La urbanització de l’exterior ha confirmat ara la magnitud de la ciutat aniquilada. En quatre punts dels carrers de la Fusina i la Ribera han aparegut més restes. L’ajuntament, no obstant, ha decidit tapar-los perquè el jaciment del Born ja dóna una visió completa de l’època.


La excavación de la villa romana de la Sagrera saca a la luz más mosaicos

Los motivos decorativos de la villa romana del Pont del Treball, así como la composición, son parecidos a los de otras villas peninsulares del siglo IV

(La Vanguardia)
La excavación arqueológica de la villa romana puesta al descubierto con las obras de tren de alta velocidad en la Sagrera de Barcelona ha sacado a la luz nuevos fragmentos de mosaico polícromo, que se investiga si estaban en el mismo ámbito que el localizado en el verano de 2011.

Vista general de las tres fosas de las prensas, en proceso de excavación, cerca de la villa romana de La Sagrera. Foto: Antoni Martín / Tribuna d'Arqueologia

Vista general de las tres fosas de las prensas, en proceso de excavación, cerca de la villa romana de La Sagrera. Foto: Antoni Martín / Tribuna d’Arqueologia

Según explica el ayuntamiento en un comunicado, los dos sectores de mosaico configurarían una superficie de unos 60 metros cuadrados, aunque todavía no se ha visto el punto de contacto entre uno y otro ni se puede confirmar que correspondan a un mismo ámbito.

Los trabajos arqueológicos en la villa romana del Pont del Treball, en el barrio de la Sagrera, se retomaron a mediados de 2012 en el espacio donde se localizó el mosaico de unos 50 metros cuadrados el verano del 2011.

Se trata de un mosaico polícromo (opus tessellatum) realizado con piezas cúbicas de pequeñas dimensiones y materiales diversos que daban lugar a combinaciones de dos o más colores.

Por lo que se ha excavado en ahora, la decoración del mosaico presenta un conjunto de motivos geométricos, que forman una composición simétrica combinada con algunos motivos figurativos.

La composición es diferente a la documentada en la primera fase de los trabajos, pero conserva la policromía de las teselas, además de la repetición de ciertos motivos decorativos, como los nudos de Salomón y las flores de cuatro pétalos.

Se pueden observar motivos figurativos como un cráter con dos pájaros bebiendo y un recipiente con flores, acompañados de la figura de la esvástica, elemento decorativo habitual en estos tipos de composiciones.

Los motivos decorativos hasta ahora identificados en este mosaico de la villa romana del Pont del Treball, así como la composición, son parecidos a los de otras villas peninsulares del siglo IV.


El jutge suspèn el desnonament de la masia de la Verneda, afectada pel pla de Prim

Els veïns presenten projectes per a l’edifici de Can Riera

HELENA LÓPEZ / Barcelona (el Periódico)


Arantxa Morán, presidenta de l’associació Apropat, formada per veïns de Sant Andreu i Sant Martí preocupats per la protecció del patrimoni històric, no té cap dubte que Can Riera ofereix “moltes possibilitats”. “Tenim clar que ha de ser un equipament per al barri. Ara s’ha de decidir quin i com”, manté l’activista. Aquest “ara” no és només una manera de parlar. El moment és ara, que el jutge ha acceptat el recurs de la defensa de Diego i Isabel, els actuals veïns de Can Riera, l’última masia dreta al barri obrer, suspenent l’ordre de desnonament prevista per demà.

La masia de Can Riera afectada.

La feina dels activistes d’Apropat Xdurant les últimes setmanes ha estat intensa. Malgrat no perdre l’esperança que el llançament se suspengués, com finalment ha passat, havien de documentar tot el que hi havia a la casa, aixecada al segle XVI.

Per Eduard Milan, activista d’Apropat, és imprescindible que el municipi reconegui que Can Riera és un bé cultural d’interès local. “La masia està més oblidada que abandonada”, subratlla Milan, que dóna un toc d’atenció a l’Administració pel desinterès mostrat sempre en l’afer.


Veïns demanen a Trias preservar una masia amenaçada

BARCELONA, 9 de setembre (EUROPA PRESS)

Veïns del districte de Sant Martí de Barcelona demanen a l’alcalde, Xavier Trias, que intercedeixi per preservar la masia de Can Riera, que està amenaçada pel pla urbanístic del Sector Prim, vinculat a la transformació de Sant Andreu i la Sagrera per l’arribada de l’AVE.

Es troba en el triangle entre els carrers Santander, Riera d’Horta i la Ronda de Sant Martí, envoltada d’un aparcament de camions, a tocar del camp de futbol del Centenari que utilitza la UE Sant Andreu, i de vegades li arriba el so desmaiat del pas de trens per la Sagrera.

Malgrat això, es conserva com a vestigi de quan hi havia cultius a Barcelona i rabeig de pau al mig de la ciutat, o un “oasis”, com afirma a Europa Press Diego Apaolaza, d’uns 45 anys, que és un dels dos llogaters que segueixen a la casa al costat d’una anciana, i les famílies dels quals van arribar la dècada del 1970 per vigilar-la.

La crisi sembla haver-se aliat amb els seus defensors: Apaolaza, que promet “lluitar fins al final”, i l’agrupació per la protecció del patrimoni (Apropat), formada per veïns de Sant Martí, perquè el pla del Sector Prim, aprovat definitivament per l’Ajuntament el juny del 2010, està parat, però el seu redactat preveu demolir-la.

Casa i aparcament de camions són propietat de la immobiliària Iosa, i el pla de l’àmbit preveu 294.140 metres quadrats de sostre –29.414 comercial i la resta d’habitatge–, cosa que representa construir 3.510 pisos en grans blocs, dels quals 1.820 lliures, 1.490 de protecció i 200 dotacionals.

Apropat, que ha informat a Trias dels seus plans, defensa transformar la casa al centre d’Art, Cultura i Estudi de Sant Martí de Provençals, plantar verns –el barri s’anomena ‘Verneda’ perquè hi havia boscos d’aquest arbre– i crear una llacuna, el que només implicaria no aixecar un parell dels blocs previstos, segons Arantxa Morán, que és historiadora de l’art.

PICASSO I NONELL

Aquesta proposta no és intranscendent, ja que entre 1893 i 1896 un grup de joves estudiants d’art de l’escola la Llotja –anomenat ‘La colla de Sant Martí’ o ‘La Colla del Safrà’, i format per artistes com Isidre Nonell, Ramon Pichot i Pablo Picasso– van acudir a pintar capvespres als camps de cultiu de Sant Martí de Provençals.

Es presumeix que l’edifici, que està deteriorat, data com a mínim de 1574, segons una inscripció a la porta, i té una cuina construïda com a molt tard al segle XVIII, una finestra gòtica, vestigis de tres rellotges de sol i alguna tronera que es devia utilitzar durant la Guerra de la Independència o del Francès.

Segons l’historiador Eduard Milán i l’arqueòleg Jordi Petit, des de Apropat volen que la masia passi de tenir un nivell D de protecció –només implica deixar testimoni gràfic abans de demolir-la– al C, que és superior, ja que suposa mantenir la façana, el que a la pràctica significaria no enderrocar.

Ara com ara, l’alcalde Trias va replicar el juliol amb un correu electrònic a la petició veïnal que la Gerència d’Hàbitat Urbà considera que és nivell D, ja que Can Riera ha patit moltes modificacions i les finestres gòtiques “gairebé segur que són reaprofitades”.

Així, considera que protegir-la més implicaria una nova modificació del Pla General Metropolità (MPGM) que comportaria “un greuge comparatiu que no es justifica atenent al valor patrimonial i arquitectònic del conjunt”.

Encara queda esperança entre els defensors, i, segons fonts d’Hàbitat Urbà, l’Ajuntament està recollint tota la informació possible per redactar la fitxa de catalogació de la masia, després de la qual cosa es concretarà com avança el pla del Sector Prim.


Los arqueólogos hallan una bella testa de mármol en ‘Villa Sagrera’

El Periódico de Catalunya
CARLES COLS / Barcelona
  • Un primer análisis induce a pensar que se trata de un Dioniso que decoraba la finca
  • La pieza, inusual en Barcelona, pudo ser tallada en el siglo II después de Cristo
A las seis de la tarde del pasado martes, parece que lamentablemente sin un crescendo de clarines que le diera más emoción al momento, uno de los muchos arqueólogos que se lo pasan pipa en las excavaciones de la villa romana de la Sagrera retiró del fondo de un pozo lleno de escombros lo que creía que era simplemente una roca del tamaño de un melón. Le dio la vuelta y, ¡oh!, allí estaba, cara a cara, frente a lo que parece que es la testa de un Dioniso del siglo II después de Cristo. Un estudio más detallado en el laboratorio permitirá confirmar o no esa suposición. Lo que ya es indiscutible es que acaba de acontecer hace menos de 48 horas uno de los momentos más felices de la arqueología romana de Barcelona. «Ave, Sagrera», puede decirse ante un caso así.



La cabeza de mármol, ayer, exhibida durante unos minutos en la Palau de la Virreina (JOAN PUIG)


Esa cabeza es un tesoro. Primero, porque las piezas escultóricas rescatadas de la antigua Barcino son más bien escasas. En la plaza de Sant Miquel apareció accidentalmente un diosecillo que no está mal. En Hostafrancs, en 1848, unas obras en un solar sacaron a la luz una talla que, nada más verla, era evidente que representaba a Príapo, el del enorme bálano. Otras joyas escultóricas han aparecido en sitios insospechados, pues a menudo fueron utilizadas años ha como material de relleno para la construcción, por ejemplo, de muros y fortificaciones. La cabeza de la Sagrera, ese es un segundo motivo para afirmar que es un tesoro, no está descontextualizada. Ha sido hallada en su casa en una expedición arqueológica perfectamente planificada, lo cual en Barcelona es casi una novedad.


En tercer lugar, sin ánimo de desmerecer a la artesanía local, la testa es realmente bella, puede que de mármol de Carrara o de Pentélico, es decir, un capricho importado en la antigüedad tal vez por el acaudalado dueño de lo que en su tiempo fue un rica villa a las afueras de Barcino.


Ayer fue presentada en público por el concejal de Cultura, Jaume Ciurana, y por la responsable municipal de arqueología, Carme Miró, aún sucia por el barro. Se limpiará con paciencia por si conserva, quién sabe, detalles de policromía. Pero lo que ya se veía a simple vista era mucho. Por el peinado (raya en medio y moldeado en las puntas) ya se le puede buscar un hueco en la cronología de la historia romana. Sobre la frente luce una diadema trenzada realmente muy delicada. Sobre la oreja derecha se adivina lo que parece un racimo de uvas, de ahí que la conjetura inicial es que se trata de Dioniso, tal vez señal de que en Villa Sagrera la vida era a menudo alegre, por decirlo suave.


«Esto no era una villa cualquiera», concluyó ayer con convicción Miró en presencia de la cabeza. La afirmación, en cierto modo, reconforta a quienes lamentaron que en un primer momento la villa fuera menospreciada. Si se confirma que la pieza es del siglo II, el paisaje de la época adquiere mayor enfoque, Barcino, con unos 5.000 habitantes, estaba siendo amurallada por orden del emperador Claudio Aurelio Marco Gótico, es decir, el que mandó decapitar a San Valentín, que no hay que confundir con el que interpretó perfectamente como falso tonto el actor Derek Jacobi en la serie Yo, Claudio . La cuestión es que mientras la ciudad cambiaba de aspecto, un poco más al norte, antes de cruzar el Besòs, había una villa de padre y muy señor mío. Puede que fuera una finca rural, con sus cosechas de esto y de lo otro, pero el dueño tenía buen gusto. Si la pieza es de mármol de Pentélico, tiene el mismo ADN que el Partenón. Si es de Carrara, la pieza está emparentada con el David de Miguel Ángel. Un tesoro, vamos.

Parròquia del Sagrat Cor de Jesús

VISITA I BREU REFERÈNCIA HISTÒRICA

Vàrem concertar amb Mossèn Gabriel, Biel pels més propers fer una visita i en part descoberta de la parròquia del Sagrat Cor de Jesús d’estil neogòtic que ja avença cap a els cent anys d’història situada al carrer de Pere IV, 398, el diumenge 12 de febrer ens va rebre a un grup de membres del Arxiu Històric del Poble Nou i d’Apropat, introduint-nos en l’origen de l’església com “Sagrat Cor de Pekín” un cop feta efectiva la voluntat pòstuma i amb la donació econòmica del germans Laureà i Josepa Arangó i Portús, fou inaugurada el 10 de juny de 1926, amb Mossèn Segarra com a Rector.

Necrològica del germans Arangó
Necrològica dels germans Arangó
Posteriorment les despulles dels germans Arangó foren traslladades des de Santa Maria del Taulat i dipositades amb cerimònia solemne el 5 de març de 1928 al peu de l’altar i sota una làpida que va ser malmesa en els anys 30.

Làpida on es trobaven les despulles dels germans Arangó, trancada en els anys 30.

Làpida on es trobaven les despulles dels germans Arangó, trencada en els anys 30.

El dissabte 18 de juliol de 1936 cremava la rectoria i l’Església , Mossèn Jaume Segarra va salvar la vida sortint-ne il·lès, però no així la parròquia que va quedar molt malmesa. A les acaballes de la guerra civil va ser detingut el 2 de febrer de 1939 arrel d’una denuncia i imputat per aquests fets Enrique Villa Marín, a qui se’l domicilia al passatge del Treball, 6 fet aquest que va quedar sense confirmació. Condemnat a 30 anys de reclusió el 21 d’abril de 1944 sortia en llibertat provisional i va estar indultat definitivament l’1 de juny de 1953.

Llibertat condicional per l'autor de la crema de l'església

llibertat condicional per l’acusat de la crema de l’Església

Al terra de l'església encara avui es por veure clarament les restes de les fogueres cremades durant la guerra civil

Al terra de l’església encara avui es pot veure clarament les restes de les fogueres que la cremaren durant la guerra civil”

De la nau principal vàrem accedir al cor i d’aquí a un petit recinte que amagava una gran joia, dons no fa massa temps va ser retrobat un vitrall amb el Sagrat Cor de Jesús del que es desconeix la seva localització original i sembla que restava ocult per tal d’evitar fos malmès. Encara que molt ben conservat acumula molta pols i brutícia que el desllueix i per aquest motiu els presents vàrem contraure el compromís per tal que aquesta primavera fer neteja del finestral i localitzar-lo en lloc mes digne i a poder ser a ulls de veïns i veïnes.

Vitrall amagat durante dècades i retrobat per casualitat no fa gaire mesos

Vitrall amagat durant dècades i retrobat per casualitat no fa gaires mesos

La darrera etapa va esser la visita al campanar que manté les empremtes dels fets de juliol de 1936, les parets fumades varen servir de suport per gravar missatges uns de caràcter obscè altres amb més contingut polític, que han perdurat fins avui.

Detalls d'alguns dels escrits que podem trobar al interior del campanar i que tenes més de 70 anys
Detalls d’alguns dels escrits que podem trobar a l’interior del campanar i que tenen més de 70 anys d’antiguitat

Interior del campanar

Interior del campanar

Ja en la part alta i exterior vàrem poder veure i sentir tot fent tocar l’única campana que resta, batejada com “Martina Isidra Antonia” reposada l’any 1943 per ocupar el lloc de les desaparegudes.

Campana batejada com “Martina Isidra Antonia”

Campana batejada com “Martina Isidra Antonia”

Per finalitzar aquesta crònica s’afegeix enllaços a dos tocs de campana:
A CLASSE:
http://campaners.com/php2/mp3_0.php?numer=116
DE DIUMENGE:
http://campaners.com/php2/mp3_0.php?numer=12


La Sagrera descobreix una enorme fossa amb 125 homes prehistòrics

La troballa no té precedents pel nombre d’individus i la disposició intacta dels ossos

El jaciment neolític de fa 4.000 anys està situat a la zona on es construeix l’estació de l’AVE

RAMON COMORERA (El Periódico)
BARCELONA

La Barcelona del futur, la que construeix la macroestació de l’AVE, el nou corredor ferroviari cobert per un parc de Sant Andreu i el centre econòmic i residencial de la Sagrera, ha topat una altra vegada amb un passat que cada vegada és més remot. El moviment de terres que s’ha portat a terme per aixecar la terminal ferroviària ha destapat a prop del pont de Bac de Roda un jaciment prehistòric sense precedents tant per la seva dimensió com pel seu estat de conservació. Els arqueòlegs han descobert fins ara, perquè els treballs segueixen i continuaran durant bastant temps, les restes de 125 individus del neolític d’uns 4.000 anys d’antiguitat.

La Sagrera descobreix una enorme fossa amb 125 homes prehistòrics
Algunes de les restes humanes del neolític trobades durant els treballs de l’AVE a la Sagrera. FRANCESC ANTEQUERA / PAZ BALAGUER

L’espectacular massa d’ossos de la fossa que es va desenterrant progressivament mostra que els cossos descarnats no han estat remoguts en tants segles. La seva disposició és la mateixa que quan van ser sepultats, probablement en un període molt curt de temps, sense signes de violència.

«És una troballa excepcional, de referència internacional, d’aquelles que surten en els llibres d’història», va dir ahir a aquest diari Josep Pujades, responsable d’intervencions arqueològiques de l’Institut de Cultura de Barcelona que dirigeix el tinent d’alcalde de l’àrea, Jaume Ciurana. Els enterraments prehistòrics amb tants individus són molt infreqüents i encara més amb la majoria dels cossos en una disposició que els experts denominen de connexió anatòmica, és a dir, amb els ossos en la posició original del cos humà, no amuntegats o remoguts.

TREBALL INTENSIU / En la zona hi treballen d’una manera intensiva en dos torns, dissabtes inclosos, una desena d’arqueòlegs, tres d’ells com a directors d’una tasca que executa l’empresa especialitzada Codex. Aquests experts porten a terme la seva tasca en una verdadera illa enmig del mar que constitueixen les obres de la macroestació que, per ara, segueixen endavant a bon ritme. Segons expliquen fonts de les companyies constructores, d’allà ja s’han extret més de mig milió de metres cúbics de terres, un volum enorme gairebé semblant al que s’ha tret com a resultat de la perforació dels cinc quilòmetres del túnel de l’AVE entre la Sagrera i Sants pel subsòl de tot l’Eixample.

El gestor d’infraestructures Adif, ens del Ministeri de Foment responsable del projecte de l’alta velocitat, és qui costeja aquesta excavació arqueològica així com totes les altres, fins a 16 inclosa la vil·la romana ja sepultada al costat de l’antic pont del Treball Digne, que es porten a terme en els quatre quilòmetres de corredor entre el pont de Bac de Roda i el nus de la Trinitat.

La intervenció en aquesta zona es va iniciar l’any 2011 i fins a l’octubre s’havien localitzat una trentena d’individus, així com alguna resta de ceràmica prehistòrica. Les últimes setmanes, no obstant, el descobriment de cossos s’ha disparat fins als 125 comptabilitzats ahir mateix. A mesura que les restes s’identifiquen i es documenten es van traslladant als magatzems del centre de conservació i restauració de patrimoni que el Museu d’Història de Barcelona té a la Zona Franca. Allà es fan els tractaments imprescindibles per efectuar-ne l’estudi anatòmic.

PROVA DEL CARBONI 14 / Els informes dels experts situen aquest jaciment entre el neolític final (de l’any 2000 al 1800 abans de Crist) i la primera edat de bronze (del 1800 al 1500). Per establir amb exactitud l’època en què van viure aquests primers barcelonins, Josep Pujades va explicar que se n’han enviat dues mostres a un laboratori italià, solvent i que treballa amb rapidesa, perquè els pugui aplicar la prova del carboni 14. Aquest és un mètode molt fiable de datació radiomètrica que utilitza aquest isòtop. En pocs dies se’n tindran els resultats.

Els 125 cossos neolítics que fins ara s’han descobert a la Sagrera corresponen a persones de tots dos sexes i de totes les edats. Allà hi ha homes, dones, nens, joves i adults. Malgrat la magnitud de l’enterrament, que encara pot créixer bastant més, fins al moment no s’han trobat vestigis d’algun poblat o d’algun tipus d’assentament que pogués haver creat la colònia prehistòrica.

UNA ANTROPÓLOGA // En l’equip de treball s’ha integrat també una antropòloga, de manera que es dóna la màxima atenció específica a l’estudi dels individus enterrats. Començant per les informacions bàsiques sobre el sexe, l’edat i les patologies que puguin observar-se en un conjunt d’ossos tan sencers i ben conservats.